Crítica musical: Macaco

“Puerto Presente”, el nou disc de Dani Carbonell, més conegut com Macaco, ja ha vist la llum.

Després de consolidar-se a Espanya i a l’estranger com un dels referents del mestissatge amb els anteriors àlbums –“Rumbo submarino” (2002), “Entre raíces y antenas” (2004) i “Ingravitto” (2006)-, torna amb una obra mestra on recupera els seus orígens fusionant la rumba catalana amb funk, reggae, hip-hop i tocs de música electrònica. Les noves melodies aconsegueixen superar el tant exitós “Ingravitto”, amb unes lletres plenes de bon rotllo, positivisme i un aire purament mediterrani. Igualment aquestes lletres segueixen reivindicant els seus valors ètics sobre l’amor i l’evolució del ser humà, el d’un món en moviment, i són cuidades i estudiades fins l’última lletra, deixant frases per la posteritat.

Tots els sons han estat cuidats igual que les lletres al seu propi estudi de Barcelona, introduint instruments com la mandolina que reflexen la diversitat ètnica del grup, amb varis membres provinents de Sud-amèrica i Àfrica.

Un altre dels punts forts d’aquest àlbum són les col·laboracions amb que compta. Sense anar més lluny, Peret, el rei de la rumba, es deixa veure amb la seva guitarra en la cançó Aüita, en la qual la seva flamant novia, Kira Miró, també es desemmascara fent els “jaleos” propis de l’herència flamenca de la rumba. Altres personatges conegudíssims com Javier Bardem, Alberto Sanjuán o Jon Sistiaga –el periodista- també participen en les narracions plenes d’intencions dintre una música que, en certs moments, fa posar la pell de gallina.

Finalment destacar el single de l’àlbum, “Moving”, el segon videoclip en el que col·labora –després de Mamá Tierra- amb National Geographic i on hi apareixen altres personalitats de la música i la cultura com el ja citat Javier Bardem, Juanes, Rosario Flores, Javier Cámara, Orishas, Juan Luis Guerra, Carlinhos Brown, Pitingo, Antonio Carmona, Nubla, LaMari de Chambao o Bebe.

Aquí està el video:

Un poblet anomenat bar

Jo, home de poble de tota, o quasi, tota la vida conscient he de admetre que sóc un afeccionat als bars. Sol o amb companyia, de cafè o cervesa, grans o petits i, fins i tot, de poble o ciutat.

Ja fa uns anyets, en una de les meves primeres internades a la gran ciutat vaig comprovar la immensa anonimitat de tots els éssers que pul·lulen pels grans carrers i avingudes. No coneixes a ningú, no saludes a ningú, no et relaciones amb ningú. Tot són personetes iguals però (in)diferents de tu, de la teva bondat i costum de saludar a tothom qui trobes pel carrer i de la sensació de gran família que hi ha entre tots.

Necessitava quelcom que em pogués transportar, ni per uns minuts, a la sensació de seguretat i acolliment que em proporcionava el poble. Els cinemes de la gran ciutat eren totalment incapaços, l’aïllament en una cadira reconfortable però allunyada metafísicament de les altres em feien sentir encara més sol. Els restaurants s’apropen, però els nuclis d’éssers vius es concentren en taules totalment perdudes en les converses i el menjar a dins d’elles, incapaces de connectar amb la del costat, agafant com a únic referent exterior la figura del cambrer o cambrera que els hi proporciona els seus queviures aïllants. Seguint buscant vaig veure un cartell on, entre d’altres coses, hi havia la paraula perfecta: Bar. Va ser com veure la llum a l’instant. Allà hi vaig trobar el que s’assemblava més al caliu que buscava; persones que, per uns instants del dia, es trobaven religiosament cada matí per discutir, comentar, elogiar o llençar paraules sense més transcendència per sentir-se més vius. Són reductes de l’esperit de poble, la cultura de poble que coneix als altres, els aprecia i es relaciona ni que sigui amb un simple “bon dia” tot i, segurament, no saber res més de les seves vides fora del local on es reuneixen inintencionadament dia rere dia.

Amb el temps he descobert que és l’únic espai obert al públic que encara conserva aquesta cultura de poble, aquest caliu que es fa i que els que venim de poble necessitem per sobreviure a la rutina anònima de la gran ciutat. En definitiva, l’altra gran família que necessitava.

Continuarà....

Sé que els incondicionals d'aquest bloc -que en són molts- i tota la gent que seguia diàriament la interminable llista d'entrades que estaven publicades volen més, així que us anuncio que es posarà en funcionament (ara sí), gràcies al nou seminari de la facultat, el seminari IV de periodisme d'Enric Xicoy, que em torna a donar ànims d'escriure cibernèticament (com m'agrada aquesta paraula). Així que fins aviat (molt aviat).

Declaració d'intencions

Començaré aquest bloc fent una declaració d'intencions, és a dir, una petita descripció del per què d'aquest bloc i el que hi pretenc escriure, encara que no descarto més opcions en un futur.

La història però, comença ja farà més d'un any, quan un professor d'Història del Pensament Contemporani ens encomanà fer un diari personal, un lloc on escriure les inquietuds i reflexions de la nostra vida quotidiana i el que ens suscitava el contacte amb el món. La veritat és que estava molt il·lusionat amb el meu diari, però ho he de reconèixer, vaig escriure dues entrades i allà es va quedar, no vaig ni gosar entregar-li. Farà un dia escàs, ordenant la meva caòtica habitació em vaig retrobar amb ell, amb aquell munt de pàgines en blanc oblidades més d'un any enrere i les ganes d'escriure van tornar a florar en mi. Avui mateix regirant blocs des de l'anonimat i sense participar-hi, com acostumo a fer, m'han entrat les ganes d'escriure, de compartir curiositats, coses llegides als diaris, pensaments que tinc rondant pel cap o reflexions sobre multitud de temes.

Pretenc escriure textos amens, que no es fagin pesats i que de tant en quant diverteixin o encurioseixin a qui ha gosat fer un cop d'ull per aquí. Podreu trobar per aquí habituals, com poden ser comentaris sobre informacions del diari La Vanguardia, en especial La Contra; sobre futbol o esports en general, curiositats trobades per la xarxa, diaris digitals o edicions digitals dels diaris, coses quotidianes i tot alló que em pugui fer venir ganes d'escriure. (I ja sé que m'he pasat acotant allò de que escriuré)

També crec important fer una justificació del nom del bloc, amb el qual vull expressar la meva intenció de comentar el que veig i llegeixo des del meu punt de vista, tal com un aficionat al futbol mira encuriosit un partit de futbolí.

Simplement agraïr-vos ara que hagueu entrat al bloc i us animo a participar i discutir-me el que escric, cosa que potser fins i tot m'interessa més que escriure per escriure.

Salut!